UN MÓN IMMERS EN CONFLICTES I GUERRES…
NO HI HA ESPERANÇA?
SÍ, EN LES REVOLTES I ACCIONS NO VIOLENTES DE LES DONES
Un any més, EL 30 DE GENER, des del grup de Coeducació Pedagogies Feministes, amb la col·laboració de Dones x Dones, us proposem una reflexió al voltant dels conflictes i guerres actuals. Però també volem citar les darreres revoltes i accions sorgides a diferents països, liderades per dones que han dit ‘prou’ als règims opressors i dictatorials en els que viuen.
El 24 de febrer passat, Rússia va envair Ucraïna, va començar una guerra que encara dura i què les parts implicades només pensen que s’acabi guanyant l’enemic. Cada cop més armament, més despeses militars, i més morts, més destrucció i més desolació. Una guerra que obliga els homes a fer de soldats, i empresona als desertors. Una guerra que ha fet fugir del país a milers i milers de dones amb els seus infants i persones grans. Dones que enfronten situacions extremes d’inseguretat com són els abusos sexuals als camps de refugiades, o el tràfic de persones i nenes.
Durant tots aquests mesos, en cap moment ha existit una veritable intenció per a la negociació i de resolució del conflicte des de cap dels dos bàndols.
Sabem que aquesta guerra, molt més mediàtica que d’altres per la proximitat geogràfica i per la implicació dels països europeus (i EUA), ha estat present en converses als centres educatius, a les llars, al carrer, a través de les notícies profusament tractades amb tota mena detalls. La societat civil es va bolcar solidàriament amb el poble ucraïnès, sobretot els primers mesos.
Ara quasi un any després, ja la tenim ‘integrada’ en el dia a dia i aviat serà un conflicte més.
El mateix va passar en la tornada dels talibans al govern del país un cop les tropes americanes i de la coalició de l’OTAN, van abandonar l’Afganistan sense haver dedicat veritables esforços a establir i implantar la democràcia en el país, vers el contrari, la població afganesa i sobretot les dones i les nenes han retrocedit vint anys enrere.
Una vegada més, ens han acostumat, els governs, els poders mediàtics, els armamentístics… a normalitzar les guerres. Una normalització que ens continua educant per tenir la mirada fragmentada entre bons i dolents, guanyadors i perdedors, amics i enemics. En definitiva ens eduquen per una cultura de la guerra, menystenint les accions no violentes, les dissidències, les revoltes no violentes, les accions pacifistes, antimilitaristes.
Aquest any volem proposar-vos posar la mirada i l’atenció en alguns dels elements inherents a les guerres i els conflictes armats i les seves conseqüències.
Des de la perspectiva feminista i antimilitarista, proposem, per una banda, reflexionar sobre els drets de les dones i les nenes a l’educació. Un dels drets fonamentals perquè és un dret universal.
El dret a l’educació es prohibeix en països on volen que les dones continuïn silenciades, oprimides, tancades a casa…, perquè saben que l’educació és una eina imprescindible per a la llibertat.
A països com Afganistan, Iran, Aràbia Saudita… entre altres, són les dones i les nenes sobre les quals recauen bona part de les opressions i repressions. Però també pateixen els nens, joves i adults, perquè estem parlant de manca de llibertats.
Així i tot, també són les dones les que es continuen mobilitzant i prenent els carres i l’espai públic. Posant els seus cossos, en primera persona. Malgrat que saben que els seus cossos seran també víctimes de la repressió, i les violències dels règims totalitaris com els dels de l’Afganistan, l’Aràbia Saudí, o l’Iran.
Les accions de les dones en contra de la repressió i els règims autoritaris que les priva dels drets fonamentals, són les eines i estratègies a les quals donem suport perquè creiem convençudes que són la manera no violenta per aconseguir una pau justa.
No hi ha pau sense justícia social
REPARACIÓ, RESTITUCIÓ, TRANSFORMACIÓ
Recursos:
PROPOSTA DIDÀCTICA A PARTIR DE LA PEL·LÍCULA “A LES CINC DE LA TARDA”, DE SAMIRA MAKHMALBAF (2003)